No recorda una mica a Johnny 5?
_
jueves, julio 24, 2008
martes, julio 22, 2008
Tristesa, sang i pols d'or
Porto tota una setmana cosint i descosint aquest conte i crec que ha arribat el moment de donar-lo per acabat. Està inspirat en Tom Waits i moltes altres coses més que us desafio a anar descobrint. Algunes són força evidents, altres no tant, i altres es millor no explicar-les.
Quan l'Alícia va travessar a l'altre banda del mirall només ho va fer per l'única raó que li va semblar totalment coherent: per pura curiositat. El que va trobar va ser un mon fantàstic on tot semblava fet de xocolata. Fins i tot un parell de vegades que va sorti-se del camí de rajoles grogues va notar que el terra era calent com la xocolata desfeta.
Estava tant fascinada contemplant aquell estrany mon de conte de fades que no es va adonar de l'aparició d'una estranya criatura de cames primes i cos de globus ocular que se li acostava pel darrera . ¡Hei, ough!, li va dir a modus de salutació mentre no parava de donar petits salts al seu voltant. Suposo que vens a no veure al Senyor de la Pols... Per que ningú ve a veure sempre al Senyor de la Pols.
El Senyor de la Pols? va preguntar l'Alícia amb una barreja de curiositat i desconfiança. Si, el Senyor de la Pols,... No, el Senyor de la Pols,... El predicador de la veu de clavegueram... No, vull dir,... l'espantaocells vestit d'enterramorts... El que no et farà veure el fons de la teva ànima. Diuen que un dia va aconseguir deslligar-se de la perxa on no va estar clavat un munt anys i des de llavore'ns mai s'ha dedicat a voltar pel mon aixecant núvols de pols. Tampoc diuen que canta las cançons més melancòliques que hagis sentit sempre, va dir atropelladament sense poder parar quiet.
A l'Alícia li costava assimilar la incontinència verbal d'aquell saltimbanqui extravagant, però estava tant intrigada amb aquell Senyor de la Pols que va preguntar on el podria trobar. Si no el vols veure afanya't i agafa el primer tren que passi cap a la posta de sol. Baixa't a l'última estació de la línia i no busquis el teatre del peixos espasa-trombons. El reconeixeràs fàcilment perquè no té cap rètol.
Provant de seguir las confoses instruccions que li havia donat aquell estrany personatge l'Alícia es va trobar al davant d'un vell edifici destartalat de color verd. Semblava que feia temps que estava abandonat perque totes las portes i finestres estaven atrancades amb taulons de fusta. La seva intuició la va conduir cap una estreta escala que conduïa cap al soterrani de l'edifici.No hi havia gaire llum i va haver de baixar molt a poc a poc, esglaó a esglaó, recolzant-se a las parets humides.
Mica en mica els seus ulls es van anar acostumant a la foscor de l'escala i va començar a distingir las formes i els colors. En un racó va veure la figura agenollada d'un vell jockey que feia pudor de bourbon lamentant-se amargament per la mort d'un pony de cartró. Encara que no els podia veure va sentir la preséncia de més gent i es va asustar.Va començar a córrer, i no va parar fins que va arribar al final del obscur passadís.
De sobte s'hi va trobar en un antic cabaret, una mena de teatre de titelles gegant on tot semblava tenir més de cent anys: las cortines vermelles esquinçades, las bombetes foses, els miralls opacs, las copes de vi negre gastades de tant rentar-les... Fins i tot els cambrers i els clients semblaven gastats, amb las seves cares pàl.lides i ulleroses i amb la seva roba plena de pols. L'Alícia no sabia si es trobava enmig d'alguna mena de carnaval sinistre o si havia entrat a la carpa dels monstres d'una fira ambulant.
Just quan es va acomodar entre un gegant que portava un nan a l'esquena i una dona amb cara de mula que ballava amb un nen cocodril es van apagar els llums i va sentir el que podien haver estat els crits de mort del planeta . Es va encendre un canó de llum i va aparèixer un ésser que es retorçava sobre si mateix com si el seu esquelet no fos més que una cadena d'ossos. Era el Senyor de la Pols en persona.
Fent honor al seu nom anava aixecant núvols de pols cada vegada que picava amb el peu a la tarima de l'atrotinat escenari. Mentre els seus peus eran els encarregats d'anar marcant els ritmes las mans es dedicaven a dibuixar a l'aire complicades melodies. De tant estirar els braços semblava que se li anaven allargant més i més a cada cançó, fins que va arribar un moment que de la punta dels seus dits van sortir uns fils invisibles amb els que controlava als músics, els llums i a tots i cadascú dels espectadors.
El seu magnetisme era tal que el més insignificant dels seus gestos rebia una resposta automàtica de tot el públic. Si picava de mans tothom picava de mans al ritme que ell marcava. Si bordava com un gos tots bordaven com gossos sota la pluja. Fins i tot els més borratxos i els tipus amb pinta d'assassins despietats no es podien resistir a l'encanteri d'aquella mena de predicador de l'antic oest.
En cert moment l'espantaocells va començar a tocar un piano alcoholitzat mentre cantava en una llengua estranya que ningú no havia sentit mai. La cançó era tan trista que de sobte, tot i no entendre la lletra, l'Alícia va sentir als llavis el gust salat de las seves pròpies llàgrimes. I es va adonar de que, en aquell mateix instant, tothom a la sala plorava amb ella. Fins i tot el sostre de l'escenari va deixar anar una fina pluja de pols daurada, com si també volgués compartir la seva pena.
Sobtadament el Senyor de la Pols va despareixer tal com havia arribat, deixant a l'aire un crit que no semblava que pogués haver sortit de la gola de cap ésser humà. I de fet no era humà. Era el crit d'un nino de drap que protestava per que algú l'estava ofegant fent servir un coixí de llit.
El crit va despertar l'Alícia, que es va incorporar de cop. Va treure el nino de sota del seu cos i va veure las sabanes tacades amb la seva sang. En aquell moment va prendre consciència de que per primera vegada havia experimentat la veritable temptació i que mai més, ni tant sols en somnis, tornaria a ser la nena innocent que se'n va anar a dormir tranquilament la nit anterior.
Va contemplar el seu reflexe al mirall i va tornar a sentir als llavis el regust salat de la tristesa.
_
Quan l'Alícia va travessar a l'altre banda del mirall només ho va fer per l'única raó que li va semblar totalment coherent: per pura curiositat. El que va trobar va ser un mon fantàstic on tot semblava fet de xocolata. Fins i tot un parell de vegades que va sorti-se del camí de rajoles grogues va notar que el terra era calent com la xocolata desfeta. Estava tant fascinada contemplant aquell estrany mon de conte de fades que no es va adonar de l'aparició d'una estranya criatura de cames primes i cos de globus ocular que se li acostava pel darrera . ¡Hei, ough!, li va dir a modus de salutació mentre no parava de donar petits salts al seu voltant. Suposo que vens a no veure al Senyor de la Pols... Per que ningú ve a veure sempre al Senyor de la Pols.
El Senyor de la Pols? va preguntar l'Alícia amb una barreja de curiositat i desconfiança. Si, el Senyor de la Pols,... No, el Senyor de la Pols,... El predicador de la veu de clavegueram... No, vull dir,... l'espantaocells vestit d'enterramorts... El que no et farà veure el fons de la teva ànima. Diuen que un dia va aconseguir deslligar-se de la perxa on no va estar clavat un munt anys i des de llavore'ns mai s'ha dedicat a voltar pel mon aixecant núvols de pols. Tampoc diuen que canta las cançons més melancòliques que hagis sentit sempre, va dir atropelladament sense poder parar quiet.
A l'Alícia li costava assimilar la incontinència verbal d'aquell saltimbanqui extravagant, però estava tant intrigada amb aquell Senyor de la Pols que va preguntar on el podria trobar. Si no el vols veure afanya't i agafa el primer tren que passi cap a la posta de sol. Baixa't a l'última estació de la línia i no busquis el teatre del peixos espasa-trombons. El reconeixeràs fàcilment perquè no té cap rètol.Provant de seguir las confoses instruccions que li havia donat aquell estrany personatge l'Alícia es va trobar al davant d'un vell edifici destartalat de color verd. Semblava que feia temps que estava abandonat perque totes las portes i finestres estaven atrancades amb taulons de fusta. La seva intuició la va conduir cap una estreta escala que conduïa cap al soterrani de l'edifici.No hi havia gaire llum i va haver de baixar molt a poc a poc, esglaó a esglaó, recolzant-se a las parets humides.
Mica en mica els seus ulls es van anar acostumant a la foscor de l'escala i va començar a distingir las formes i els colors. En un racó va veure la figura agenollada d'un vell jockey que feia pudor de bourbon lamentant-se amargament per la mort d'un pony de cartró. Encara que no els podia veure va sentir la preséncia de més gent i es va asustar.Va començar a córrer, i no va parar fins que va arribar al final del obscur passadís.
De sobte s'hi va trobar en un antic cabaret, una mena de teatre de titelles gegant on tot semblava tenir més de cent anys: las cortines vermelles esquinçades, las bombetes foses, els miralls opacs, las copes de vi negre gastades de tant rentar-les... Fins i tot els cambrers i els clients semblaven gastats, amb las seves cares pàl.lides i ulleroses i amb la seva roba plena de pols. L'Alícia no sabia si es trobava enmig d'alguna mena de carnaval sinistre o si havia entrat a la carpa dels monstres d'una fira ambulant.
Just quan es va acomodar entre un gegant que portava un nan a l'esquena i una dona amb cara de mula que ballava amb un nen cocodril es van apagar els llums i va sentir el que podien haver estat els crits de mort del planeta . Es va encendre un canó de llum i va aparèixer un ésser que es retorçava sobre si mateix com si el seu esquelet no fos més que una cadena d'ossos. Era el Senyor de la Pols en persona.
Fent honor al seu nom anava aixecant núvols de pols cada vegada que picava amb el peu a la tarima de l'atrotinat escenari. Mentre els seus peus eran els encarregats d'anar marcant els ritmes las mans es dedicaven a dibuixar a l'aire complicades melodies. De tant estirar els braços semblava que se li anaven allargant més i més a cada cançó, fins que va arribar un moment que de la punta dels seus dits van sortir uns fils invisibles amb els que controlava als músics, els llums i a tots i cadascú dels espectadors.El seu magnetisme era tal que el més insignificant dels seus gestos rebia una resposta automàtica de tot el públic. Si picava de mans tothom picava de mans al ritme que ell marcava. Si bordava com un gos tots bordaven com gossos sota la pluja. Fins i tot els més borratxos i els tipus amb pinta d'assassins despietats no es podien resistir a l'encanteri d'aquella mena de predicador de l'antic oest.
En cert moment l'espantaocells va començar a tocar un piano alcoholitzat mentre cantava en una llengua estranya que ningú no havia sentit mai. La cançó era tan trista que de sobte, tot i no entendre la lletra, l'Alícia va sentir als llavis el gust salat de las seves pròpies llàgrimes. I es va adonar de que, en aquell mateix instant, tothom a la sala plorava amb ella. Fins i tot el sostre de l'escenari va deixar anar una fina pluja de pols daurada, com si també volgués compartir la seva pena.Sobtadament el Senyor de la Pols va despareixer tal com havia arribat, deixant a l'aire un crit que no semblava que pogués haver sortit de la gola de cap ésser humà. I de fet no era humà. Era el crit d'un nino de drap que protestava per que algú l'estava ofegant fent servir un coixí de llit.
El crit va despertar l'Alícia, que es va incorporar de cop. Va treure el nino de sota del seu cos i va veure las sabanes tacades amb la seva sang. En aquell moment va prendre consciència de que per primera vegada havia experimentat la veritable temptació i que mai més, ni tant sols en somnis, tornaria a ser la nena innocent que se'n va anar a dormir tranquilament la nit anterior.
Va contemplar el seu reflexe al mirall i va tornar a sentir als llavis el regust salat de la tristesa.
_
sábado, julio 19, 2008
Crossover
Algú s'en recorda de que a Manchester va sorgir a principis dels 90' un estil musical anomenat "crossover"? Jo si
_
_
viernes, julio 18, 2008
Lapidario (III)
"Es que la mujeres hoy en día son muy autoindependientes"
(Oído a un camarero de bar de menuses)
(Oído a un camarero de bar de menuses)
jueves, julio 17, 2008
Inventari
Ho sento nois, vull escriure alguna cosa a l'alçada del magnífic concert que en Tomeu ens va oferir dimarts passat i la veritat es que m'està costant força. Aquest condemnat vell és massa bo!_
martes, julio 15, 2008
Equilibrio?
Dedicado a Juan Carlos Rodríguez Ibarra, de profesión demagogo. Ahora ya podrás hablar con conocimiento de causa(y eso teniendo en cuenta que las cifras están maquilladas en un 2%). ¡Cuántas eleciones autonómicas ganaste a costa de atacar a los catalanes! Si tuvieses un mínimo de dignidad renunciarias a tu pensión vitalicia de político. Alguien como tú, no se la merece.
_
_
sábado, julio 12, 2008
martes, julio 08, 2008
Logotomía (IX)
Los creadores de "Cronicas Marcianas", "El Diario de Patricia", "Gran Hermano", "Aquí hay tomate", "Operación Triunfo", "Está pasando", o "La Máquina de la Verdad", acaban de dar un paso más en su afán por idiotizar a la audiencia. Esta semana han decidido sumarse al Manifiesto por la Defensa del Castellano. Si tan preocupados están por la salud del castellano les recomiendo que, en vez de querer suplantar a dos gobiernos(estatal y autonómico) y a todo el poder judicial, empiecen por solucionar los desmanes lingüísticos que se producen dentro de su propia cadena.
Por ejemplo, podrían apuntar a clases de repaso a algunos de sus presentadores, de sus colaboradores, o a los participantes de sus realities,... gente con una fluidez verbal tan solo un peldaño por encima de la capacidad comunicativa de un babuino disléxico en estado etílico.
Eso sí que sería hacer algo verdaderamente provechoso por el castellano. Pero claro, a nivel de audiencias quizás no les resultaría tan rentable como avivar falsas polémicas. Y ya se sabe que la audiencia manda, por muy descerebrada que sea.
_
lunes, julio 07, 2008
jueves, julio 03, 2008
NoOoOoOoOo!!!!
Hoy a media mañana andaba yo tan feliz organizándome mentalmente el finde cuando unos desalmados me han hecho caer en la cuenta de que HOY ES JUEVES!!!! Con lo contento que estaba yo convencido de que era viernes...
_
martes, julio 01, 2008
Opinador
opinió [s. XIV; del ll. opinio, -onis, íd.]1.- Manera de jutjar sobre una qüestió.
2.- Concepte que hom té d'una cosa qüestionable, parer.
Últimament he anat una mica de cul i no he pogut escriure tant com voldria al blog. Total, per dir que els transportistes són uns xantatgistes insolidaris, que hi ha gent que és gilipolles per acumular productes per si de cas, que els bancs no pateixen cap crisi per que ens la fan patir a nosaltres, o que els nostres governants són una colla de cabrons que ens volen convèncer de que l'economia només s'aguantarà si els de sempre treballem més hores... Això ja ho han fet molt encertadament altres blogers, i a mi particularment no em venia gaire de gust.
I es que estava força enredat amb la feina, el final de temporada del nostre equip de basket i la meva nova faceta de opinador musical. I dic opinador per que tot i que m'apasiona el tema reconec que tinc moltes mancances i que per això no tinc l'autoritat moral per presentar-me com a crític. Clar que m'agradaria saber els coneixements musicals de certs crítics...
Doncs això, que no tinc molt clar el perquè, però la gent de Indigestió ha confiat en mi i m'ha demanat si volia escriure sobre discos i concerts. I a més que ho podria fer sense tallar-me un pel. Qui es pot resistir a una proposta com aquesta?
Encara que la saviesa popular diu que ningún gitano quiere ver a sus hijos en buenos principios, a mi ja m'agrada haver començat amb bon peu. M'he estrenat amb la ressenya d'un magnífic disc: el debut en solitari de The New Raemon(el vocalista de Madee). I a sobre els de Indigestió sembla que estan força contents amb la meva ressenya! Que més es pot demanar?
El que no s'imaginen aquesta gent es que acaben de crear un monstre, je,je,je...
_
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
